CONCERT BON JOVI BARCELONA 2008

CONCERT DE BON JOVI A L'ESTADI OLIMPIC DE BARCELONA EL 1 DE JUNY DE 2008

Arribem a l'estadi cap a les 19:30 i anem cap a les nostres localitats al gol nord. Des d'aquest punt aquest és l'aspecte de l'estadi una hora abans de començar el concert

Aspecte de l'Estadi Olímpic una hora abans de l'inici del concert

i així estava el gol on ens trobàvem

Aspecte del gol oposat a l'escenari 1h abans del concert

Encara era de dia i el concert ja estava a punt de començar. Estàvem al gol però no vam trigar gaire en baixar a la gespa. Cinc minuts abans de les 9 ja estàvem rodejats de gent esperant que tot comencès. Sense molt protocol, força puntuals i quasi sigil·losament, van sortir en Bon Jovi i la resta del grup (Richie Sambora a la guitarra, Tico Torres a la bateria i David Bryan als teclats). I ràpidament, sense moltes paraules prèvies, van anar per feina. Tenien 25 cançons per endavant i més de 50.500 veus esperant a fer-se sentir. Com han vingut fent durant tota la gira, l'espectacle va començar amb Lost Highway, el primer single del seu darrer disc del mateix nom.

Instants previs a l'inici del concert

Tot seguit a Lost Highway, Bon Jovi i els seus van començar amb el repertori d'éxits que van acabar regalant als fans de tota la vida. Contrariament al que jo pensava, el concert va ser més un tribut als grans éxits i un regal als seguidors més antics que no una promoció del nou disc propiament dit. I d'això en vaig alegrar molt! Aquest repertori de clàssics va començar amb Born to be my baby, canço que m'agrada molt i que té una tornada que enganxa, i va continuar per You give love a Bad Name i Raise your Hands. Em va sobtar molt la força que té en directe Bad Name. Durant aquest inici de concert les cançons es succeïen a un ritme vertiginós. Havíem cantat quatre cançons i jo no m'havia quasi ni adonat.

Imatge de l'escenari durant el concert

A les pantalles gegants, Tico Torres i Bon Jovi d'esquena amb tota la gentada al davant

Pantalles gegants durant Have a nice Day. Per dos cops aquestes cares picarones ens van treure la llengua :)

Després de la contundent Have a nice day, un respir davant del que se'ns apropava amb Who says yo can't go home (també del disc Have a Nice Day). I un cop acabada aquesta cançó, una primera estrofa cantada a capella, de seguida acompanyada per 50000 veus més, indicava l'arribada del punt àlgid del concert. Era el moment de Livin' on a Prayer. Portavem ja quasi dues hores de concert. Dues hores que havien servit per deixar-se anar, per situar-se, per escalfar veu i músculs de cara a aquest moment que, per suposat, no va defraudar. Cinc minuts intensos de saltar i cantar fins a fregar l'afonia, de commoció general i d'entusiasme desbordat.

A la pantalla gegant central, David Bryan als teclats. A les laterals, Bon Jovi


I aquí Bon Jovi de més a prop, amb R. Sambora a l'esquerra i David Bryan d'esquena a la dreta (foto feta per una amiga d'una amiga situada ben a prop de l'escenari)

Una altra imatge de l'escenari

I al vídeo següent es pot veure i sentir l'últim minut de la cançó que va acabar de lliberar tota l'energia que encara restava als més de 50.000 que ens havíem aplegat a l'Estadi Olímpic.