Considerat un modernista tardà o de la segona generació, Raspall va anar evolucionant cap al Noucentisme, l'estil que va succeir al Modernisme a Catalunya, i finalment a l'Art Decó en les seves últimes obres, construint el que tocava en cada moment i evolucionant d'estil i de tipus d'edificació. De la primera etapa, plenament modernista, destaca per l'ús de mosaics i trencadís de ceràmica, ferro forjat amb coup de fouet i relleus sobre l'estuc de la façana. La segona etapa, amb la introducció d'elements noucentistes com la geometrització dels esgrafiats i dels treballs de forja i la utilització de decoracions d'inspiració barroca. A la tercera i última etapa, suma a aquest substrat el gust per les línies dures i els volums sòlids procedent de l'art decó.
Raspall va saber envoltar-se d'artesans hàbils i experimentats que li van permetre introduir ornamentacions de gran qualitat a les façanes, mirall a través del qual els promotors feien ostentació de la seva riquesa. Solia recolzar els edificis sobre amplis sòcols de paredat capserrat i, tot i que també va utilitzar l'obra vista, solia estucar els murs amb color pastel: ocres, blaus i verds. Altres elements característics del seu estil són els capcers amb formes sinuoses o mixtilínies, els medallons circulars amb cintes verticals, els estucats i esgrafiats amb motius vegetals, les sanefes de rajoles de ceràmica, els vitralls emplomats i les baranes i reixes de ferro forjat, així com l'ús de maons per emfatitzar els marcs de les obertures sobre el fons mural de pedra o d'estuc.
Obres:
(1) Inicialment s'havia atribuït a M.J. Raspall, però investigacions més actuals l'atribueixen a l'arquitecte Josep María Miró Guibernau.
Anar a: Arquitectures modernistes